1. |
Gall imperfecte
01:10
|
|||
|
El somnífer d’un alcohol deixa de
fer el seu efecte, quan el fuster,
a quarts de nou, és com un gall
imperfecte, la serra invoca un
infern, al meu carrer més infecte.
|
||||
2. |
||||
|
I torno a preguntar a l’escuma del
nou dia si sap quina és la bombolla
que s’enfila com si res cels a través,
“qué desfachatez, quin rostre que
tens, per Déu, pardiez, voler volar
tant temps.”
Faig el llançament d’una pedra amb
tira-xines cap al circ de les quimeres,
desafina el piano-còctel per diners,
qué desfachatez, l’olor de nenúfar
no se sent, si fa pudor de fems.
Tu diràs que sí, jo ho negaré tot,
i tot plegat serà un embolic, que
no en treurem pas l’aigua clara.
Tu diràs que no, i jo sí a tot,
i tot plegat serà tan ignot,
que no entendrem ni l’ou com balla.
Els quatre elements: aigua, gas,
llum i telèfon, la banal cosmogonia,
em menjo un pèsol i al cap em
cau un test, qué desfachatez,
ens passen factures com el
temps, tal dia farà un mes.
No hi ha res a ser sense mula
a l’establia, sense ciri a la
masmorra, com a mínim, cendra
per deixar al cendrer, el temps és
guerrer, reposa a la torre, ell va i
ve, no para ni que el matin, au vés.
Tu diràs que sí, jo ho negaré tot,
i tot plegat serà un embolic, que
no en treurem pas l’aigua clara.
Tu diràs que no, i jo sí a tot, i
tot plegat serà tan ignot, que
no entendrem ni l’ou com balla.
Tu diràs que sí, jo ho negaré tot,
i tot plegat serà tan bonic, que
ens portarem bé la contrària.
|
||||
3. |
El dia qualsevol
04:38
|
|||
|
Un dia qualsevol, golàs per l’esquadra.
Un dia qualsevol, una tarda als toros.
Un dia qualsevol, la puta d’oros, pinten
bastos, vaig de copes, trec l’espasa.
Un dia qualsevol, dormim a les golfes.
Un dia qualsevol, detecto un bosó.
Un dia qualsevol, queixalo el radiador,
i les dents ens cauen però algunes
floten.
Comences el dia ficant-te amb mi des
que et lleves, però acabes ficant-te al
meu llit quan el dia s’acaba, el dia que
et vingui de gust fer un vermut, si em
convides, et trio el millor escuradents
per a cada oliva.
Un dia qualsevol, em pica una ortiga.
Un dia qualsevol, infinites bromes.
Un dia qualsevol, arrenco a córrer, i al
tercer quilòmetre potser faig figa.
Un dia qualsevol, me’n vaig amb els
maquis. Un dia qualsevol, mato el
teu drac. Un dia qualsevol, em trec
l’esparadrap de la boca, però avui
no cal que parli.
Comences el dia ficant-te amb mi des
que et lleves, però acabes ficant-te
al meu llit quan el dia s’acaba, el dia
que et vingui de gust fer un vermut,
et convido a aquella petita bodega al
costat del Molino.
Uns dies qualssevol no fan gaire nosa,
però el dia qualsevol, deixem de ser
dos, el dia qualsevol, disseco el teu
gos, tu m’abrigues, jo t’abrigo, amb una
soga.
Començo el dia ficant-me amb tu des
que em llevo, i acabes ficant-te en un llit
on t’abraça algú altre, el dia que hi hagi
un disgust marxaré amb un Vespino,
que a mi encara em queda camí, qui
s’apunta a anar al bingo?
Que vingui qui vulgui, demà fem un
pícnic al búnquer.
|
||||
4. |
Bungalou
03:25
|
|||
|
Porta una camisa florejada que
fa estiu, però al calendari del
mecànic, a més d’una noia que
va amb topless, es veu que estem
a gener. El mecànic parla del mal
temps, i ell torna en si, al cru hivern.
Ha decidit arreglar el cotxe i, sense
pressa, dirigir-se cap al bungalou,
molt a prop de Salou. Vol estar sol.
Arriba, i el primer que fa és prendre
un carajillo que li crema el paladar i
la paciència.
Se li trenquen les ulleres de sol i
això el posa de molt mala lluna.
El neguit li obre els ulls amb quatre
escuradents, el ventilador del sostre cau
a trossos, és molt lent penjar l’hamaca,
significa massa esforç, els dos arbres
semblen dos sequoies, i tot ho veu
monstruós. Potser que prengui un còctel
sota l’ombra d’un desmai i pensi: “noia
de Hawaii, on és el teu pai-pai?”.
Quan surt el sol, s’aixeca i diu que
ja n’hi ha prou, i lloga un patí, pedala
fort a cor què vols, amb els dos braços
fa una botifarra, acomiadant-se de
la petroquímica, i se’n va mar endins
a pescar, amb la companyia santa d’uns
quants pelicans.
A Salou no hi ha pelicans, però ell
s’inventa el què calgui per tirar com
sigui endavant, sempre endavant.
|
||||
5. |
Dona biònica
04:40
|
|||
|
Ja fa un temps que intento veure
com funcionen els botons, sí, els que
tens a l’esquena amb connexions,
deixa’m mirar les instruccions. Ja
fa un temps que se’m disparen uns
quants neurotransmissors, massa,
massa dopamina, quin furor, què
t’indiquen els sensors? Com m’agrada
fer migdiades sobre el teu abdomen
dur, de cop se’m posen per corbata,
si mous un puny.
Dona biònica, trenca’m el nas, menja’m
la cama, i retorça’m un braç, bonica
dona, arrenca’m el cap, tira’m un
cable, i talla’l quan hi estigui penjat.
No et cal prendre amfetamines,
com pots tenir tants poders?, tu
ets la meva guillotina, el meu plaer,
va, estrangula’m que tinc fred.
T’estimo mantis religiosa, quan em
decapites bé, si em fas després el
boca a boca, no sento res.
Dona biònica, fes-me un bypass,
luxa’m la ròtula i talla’m les mans,
bonica dona, aixafa’m pels flancs, i
amb el raig làser, esquerda’m una
còrnia ocular.
Ets la meva candidata, sóc tan
càndid que m’ho crec, fins que
saltis des d’un arbre cap al cel,
i no et vegi més el pèl. Ja sé que tot
sistema es penja, tant robòtic com
humà, ens reiniciem a la propera,
no ens farem mal (o sí).
Dona biònica, extreu-me la sang,
buida’m el pàncrees, però la melsa,
no tant, bonica dona, mutila’m el
gland, i manipula’m l’hipotàlem per
ser un estrany.
|
||||
6. |
L'ham letal
02:26
|
|||
|
I és que aviam, l’ham letal del dubte, la
galta, em pertorba i em rasca, com la
cua d’una rata.
I és que aviam, l’ham letal del dubte,
la galta, em perfora i em grata, com el
garfi d’un pirata.
Empenyent-me pel tauló cap al festí
sàdic del tauró, no sé com, no sé com,
no sé com, però el fill de puta em mata.
|
||||
7. |
Tristòria
02:48
|
|||
|
Et tinc al cap, tu em tens al cap,
no ens coneixem, jo vull sorprendre
el sortilegi, el teu immens secret del
dia, que de nit està despert, cada matí
d’hivern quan ens creuem.
Jo giro el cap, gires el cap, reconeixent
inexcusables coincidències i un adéu
imperceptible, tan subtil, entre les
dents, cada matí d’hivern quan tot
és neu.
Fins que no esclati aquest martiri,
els carrers seran dels tímids ocells
que surten de la gàbia i es perden
pel cel obert. Incandescent serà el
suïcidi de les mirades que et dediqui,
en la distància, les pestanyes es toquen
sense voler.
Jo cap allà, tu cap allí, ja som clatell,
el maleït trajecte com gangrena el
temps, un tatuatge va emergint de
dins la pell, cada matí d’hivern que
anem perdent.
Una hòstia al cap, al front, per no
mirar endavant, aquesta nit se’m fa
de dia amb un fanal, la sang em raja
al meu voltant fent un bassal, els
meus matins d’hivern no tornaran
mai.
Fins que no esclati aquest martiri,
els carrers seran dels tímids ocells
que surten de la gàbia i es perden
pel cel obert. Incandescent serà
el suïcidi de les mirades que
et dediqui, en la distància, les
pestanyes es toquen sense voler, o
volent.
|
||||
8. |
Monstres
03:30
|
|||
|
Sembla mentida que els monstres,
me’ls trobi a cada cantonada, és
espantós, de sobte una gran iaia
amb perruca em trepitja i m’insulta,
què passa?, hi ha dies que et
sorprenen de veritat, i altres, que
mira, tu, però no, ni fu ni fa.
Mira, recordo que un dia, a casa van
trucar a la porta, insistentment, qui
deu ser ara a aquestes hores tan
intempestives?, resulta que era la
veïna del davant, amb una paella a
la mà i els ulls en blanc.
Sembla mentida que els monstres no
tinguin ganes d’amagar-se, no hi ha
perdó, són uns cabrons fantasmes que
espien de nit i de dia, mal viatge, no
marxen ni amb pintura els condemnats,
si tanco els ulls, veig que també els
tenen tancats.
Un altre dia un monstre obrí els ulls
com dos magnòlies, “a sant de què,
m’escrutes amb aquesta mirada tan
sanguinolenta?”, el paio es va posar
el dit índex dins el nas, i, mentre guillava,
em va dir “això ja ho saps!”.
“Espera, com és que el teu nas m’és tan
familiar?, em sones, diria que ens hem
vist desorientats, a hores i llocs en què
no es pensa en el demà.”
|
||||
9. |
Nòvia multidimensional
03:25
|
|||
|
Ell té una nòvia multidimensional,
de dimensions poc costumistes
i extra, pels seus amics, aquest amor
és fractal, “no hi ha noia més estranya”,
diu que va dir en Feynman.
Se li presenta amb un perfil orbital,
desapareix obliquament d’esquena,
quan menys t’ho esperes, es col·lapsa
i fa un salt, pot quedar alhora a Gràcia i
la Barceloneta.
Fuig per passadissos, en mètriques
de goma, rectes curvilínies,
rectilínies corbes.
Una membrana li cobreix tot
el cos, es mou aleatòriament i
vibra, té molta corda i un gran
cor desimbolt, un caràcter difusiu
i d’estructura fina.
Ell sospitava que li era infidel, li
plantejà directament l’enigma,
“potser n’hi ha un altre en cada món
paral·lel, però aquests universos
són encara teoria.”
Fuig per passadissos, en mètriques
de goma, rectes curvilínies, rectilínies
corbes.
Ella té un nòvio massa quotidià,
ella té un nòvio que no viu a la
frontera, ella vol anar molt més
a la seva, ella li diu: “fuig caníbal del
meu davant”.
|
||||
10. |
Cançó inútil
04:24
|
|||
|
El dit petit del peu fa molta pena,
el dit petit del peu, crec que
el perdrem, evolutivament, les
passarà canutes ja cal que es calci,
que vénen els galindons.
L’apèndix té un caràcter rupturista,
el còccix és la cua que es perdé, es
pot donar el cas de qui té tretze
costelles, o mou l’orella amb un
múscul curiós.
Totes les coses inútils d’aquest cos
són les imperfeccions que el fan
d’estar per casa, ara ja és possible
moure l’esquelet, com qui no pot
parar de fer l’animal. No pot parar
de fer el cafre pel carrer.
Surt un queixal del seny per allà el
darrere, i un arrauxat dentista va i
l’extreu, allà on hi ha pèl, diu el refrany
que hi ha alegria, però segons sembla,
no té cap altra missió.
M’encanten totes les coses inútils, i
encara més, si formen part de tu, una
carícia ens posa la pell de gallina, i, amb
molt d’afecte, em veus defectuós.
Totes les coses inútils d’aquest cos
són les imperfeccions que el fan més
suportable, ara ja és possible moure
l’esquelet, sabent que en qualsevol
moment pot fallar.
I no s’hi pot fer res, tot cau pel propi
pes. I no s’hi pot fer res, tot cau pel
propi pes. Ningú no en surt il·lès.
|
||||
11. |
Tornassol
02:44
|
|||
|
El somriure del consol comença a fer
el seu efecte, i el professor Tornassol
s’adorm tranquil entre espectres, el seu
pèndol no es mou, al meu carrer igual
d’infecte, per fi tot s’omple de son.
|
||||
12. |
Abellot
02:23
|
|||
|
Abellot, abellot, tres lliris, vas molt fort,
això és un deliri. Abellot, abellot,
tres lliris, vas molt fort, això és un deliri.
Tants anys olorant amb dubte les tres
flors. On s’ha d’aterrar? Interrogant,
però abans que es marceixi el teu port.
Abellot, abellot, tres lliris, faux bourdon,
faux bourdon, trois lis. Abellot, abellot,
tres lliris, bumblebee, bumblebee, three
lilies. Tants anys buscant l’enigmàtica
ferum. On s’ha d’aterrar? Interrogant,
però abans que s’aturi el zum-zum.
Anys, planys, trajectòria tan plena
d’errors, ens enterraran, i qui sabrà les
flors que eren de plàstic bord?
Abellot, abellot, tres lliris, abellot, va, no
t’hi capfiquis. Abellot, abellot, tres lliris,
carallot, passa a tot quisqui.
|
||||
If you like 'Pícnic al búnquer', you may also like:
The Woman You Want
by Eliza Shaddad
Haddad returns with cinematic soundscapes that include introspective folk, post-grunge, and indie-pop influences.
go to album
Grizzly Bear’s classic debut gets a 15th anniversary vinyl reissue, with a digital companion featuring a bevy of remixes.
go to album
Norman Blake of Teenage Fanclub produced this lush and hooky collection of pop songs.
go to album
featured on Bandcamp Radio Jun 13, 2017
go to album
Emotions and Math
by Margaret Glaspy
featured on Bandcamp Radio Jun 6, 2017
go to album
Brooding, haunting and drop dead gorgeous songs from Melbourne, Australia. WTF is in the water over there?
go to album
A dark folk debut from Montreal’s Brigitte Naggar.
go to album
